Bonsai Obert -El blog-: de març 2016

diumenge, 27 de març de 2016

El pi de Yamaki, 400 anys de bonsai antinuclear

El pi de Yamaki
Els bonsais, si bé tenen una bellesa innegable, tenen fama entre el gran públic de ser fràgils, exigents i difícils de conrear..., i potser no els falti raó. Tot i aquesta visió "catastrofista" d'aquest art d'origen japonès, els amants del bonsai sabem que no és tan ferotge el lleó com el pinten, però també sabem que mantenir un arbre durant anys, no està a l'abast de tothom i es necessita una gran experiència. És en aquesta situació que podran imaginar el titànic esforç que ha significat per a generacions de mestres bonsaistes mantenir un arbre viu en el seu test des de principis del segle XVII i haver estat capaç d'haver arribat fins als nostres dies. Doncs bé, això queda en una mera anècdota si sabem que, a més, va sobreviure a la caiguda de la bomba atòmica d'Hiroshima. Estem parlant de el Pi de Yamaki.

Museu del Bonsai dins el USNA
El Pi de Yamaki és un rar pi blanc japonès de la varietat "Miyajima" (Pinus parviflora var. Miyajima) que es pot visitar a l'US National Arboretum de Washington (EUA) des de 1976 en què va ser donat, al costat d'altres 53 bonsais de gamma extra, pel poble del Japó al poble nord-americà en commemoració del bicentenari de la fundació dels Estats Units. El seu propietari era Masaru Yamaki, un famós professional del bonsai japonès que ho havia tingut en la seva col·lecció particular des de feia 6 generacions, la qual cosa ho feia un dels arbres més valorats del diplomàtic present.

Aquest espectacular bonsai no és exactament petit. El test té, per si sol, 1'20 metres de llarg i una profunditat (altura) d'uns 30 cms, i és que no podia ser menys tenint en compte el metre i mig d'alt de l'arbre i els 40 cms de diàmetre del seu tronc. Veient aquestes mesures s'entén llavors per què, per moure'l i manipular-lo, es necessiten un mínim de quatre persones. Sigui com sigui, aquest arbre està documentat que està cultivat en test des de 1625, quan es va trasplantar de la natura amb una edat d'uns 50 anys, procedent de l'illa de Miyajima. Estaríem parlant d'un arbre que ronda els 450 anys de vida. Déu n'hi do.

Masaru Yamaki amb el seu pi, al fons
No obstant això, tota la cura i sapiència aplicats al pi de Yamaki durant generacions per assegurar la seva supervivència, gairebé es van anar en orris quan el matí del 6 d'agost de 1945, el B-29 Enola Gay va llançar la bomba Little Boy sobre Hiroshima. El sensei (mestre) Masaru Yamaki tenia el seu jardí a menys de 3 quilòmetres de la zona zero i, davant l'explosió, tota la família es va resguardar com va poder. Tots els vidres de la casa van sortir disparats davant l'ona expansiva, danyant a tothom, però de poca consideració.

Masaru Yamaki al USN Arboretum
Per la seva banda, la col·lecció de bonsais es va salvar miraculosament de l'esclat nuclear gràcies a un mur alt que envoltava el jardí i que va parar la mortífera ona. Des de llavors, tant la família Yamaki com els seus arbres van ser declarats oficialment hibakusha -supervivents- com tants altres arbres i persones que van patir la deflagració atòmica i van sobreviure (veure L'arbre del cel que va sobreviure a l'infern i també L'extraordinària sort (o no) de l'home que va néixer tres vegades).

Ara, potser no siguem conscients del que significa tenir cura d'un bonsai com el Pi de Yamaki, el qual necessita cures contínues i diàries per a la seva supervivència, però que després de la bomba atòmica, amb el terrible caos que el va acompanyar, encara es mantingui amb vida, parla molt alt de l'abnegació, sacrifici i compromís personal d'un bonsaika respecte als seus arbres. Només així s'entén que Masaru Yamaki, quan uns anys després va tornar a visitar el seu pi als Estats Units, es posés a plorar davant el que havia estat el seu arbre. Quan el traductor li va preguntar que si es trobava bé, Yamaki va respondre: "Sí. L'arbre està feliç, i per això ploro".

400 anys de bonsai i una bomba atòmica poden encarir un arbre com el Pi de Yamaki, però tan sols l'estima del seu cuidador el converteix en una cosa que no té preu.

Això és Bonsai.


El pi de Yamaki, 400 anys de bonsai antinuclear

dissabte, 19 de març de 2016

Calendari de treballs de fusta seca

Fitxa explicativa dels moments més favorables per a fer treballs de fusta morta a diverses espècies d'arbres.


Jin
A l'hora de treballar la fusta seca de cada arbre, s'ha de tenir en compte l'època de l'any en que podem fer-ho. Cada espècie, en pertànyer a famílies molt diferents entre elles biològicament parlant, tenen fisiologies igualment diferents, la qual cosa implica que no en totes les espècies podem fer els mateixos treballs a les mateixes èpoques al reaccionar l'arbre de forma molt diversa.

Shari
Sharis, Jins o Sabamikis necessiten ser fets quan l'arbre presenta unes condicions molt favorables, si be en ser representacions de fenòmens que ocorren als arbres a la natura en qualsevol moment, els límits d'actuació i de resposta dels arbres són molt difusos. Dependrà llavors de la interpretació del bonsaista i, per tant, de la seva experiència aplicar cada treball en el moment més òptim i que menys afecti l'arbre treballat.

Sabamiki
No obstant, i encara que hagi molta disparitat d'opinions al respecte dels límits entre dates i espècies, a continuació incorporem un calendari bàsic de quan s'han de fer els treballs de fusta morta a 5 de les espècies d'arbres que més habitualment es fan servir per aquests tipus de treballs, i que sens dubte serà de força interès pels bonsaistes aficionats. 

Aquesta compilació ha estat extreta de les classes del mestre Felipe Recio i redistribuït fins a nosaltres mercès a l'inestimable col·laboració de Nul (forer d'Infojardin) i del nostre amic i company del Fòrum de Bonsai Obert, en Julià Fabregat.


Cada espècie te unes dates òptimes diferents

dilluns, 14 de març de 2016

Avui, fitxa de cultiu: El Garrofer

Nom botànic: Ceratonia siliqua L.


Nom en català: Garrofer.
Nom en castellà : Algarrobo.
Nom en èuscara: Marikoltze.
Nom en gallec/ portuguès : Alfarrobeira
Nom en francès : Caroubier
Nom en anglès : Carob tree
Nom en italià : Carrubo
Nom en alemany : Johannisbrotbaum




ETIMOLOGIA:
Ceratonia deriva del grec Keration  (diminutiu de Keras -banya-) fent referència a la forma del fruit, i Siliqua procedeix del llatí i es refereix al tipus de fruit en beina. El mot “garrofer” procedeix de l'àrab clàssic  el kharrub ( الخرب ),  i de l'hebreu Charuv (חרוב), ambdues provinents del persa khar lup -mandíbula de ruc.



LOCALITZACIÓ:
És originari dels vessants secs de l'est de la Mediterrània , però cultivat d'antuvi a tota la seva conca i a moltes zones càlides de món. Creix espontàniament a tota la façana litoral mediterrània, i inclús a les illes Canàries occidentals. A Califòrnia se'l considera espècie invasora. Com a bonsai, a les zones mediterrànies, s'ha de mantenir a ple sol durant tot l'any, evitant les gelades. A zones fredes, mantenir a l'exterior sempre i quan les temperatures mínimes no assoleixin els -3ºC , a partir dels quals, conservar a hivernacle fred ben il•luminat.


REG:
El garrofer, com a arbre mediterrani, està preparat per a suportar les dures condicions de sequera que es donen a l'estiu a la conca mediterrània, per lo que les seves necessitats d'aigua son molt reduïdes. Convé deixar assecar la terra entre reg i reg ja que no li agrada tenir les arrels humides durant massa temps, encara que en èpoques de creixement (primavera i principis de tardor) ho suporta relativament bé. És força indiferent al tipus d'aigua de reg utilitzada donat que acostuma a viure en terrenys calcaris i amb poca disponibilitat d'aigua.


ADOB:
Fer servir un adob orgànic ric en nitrogen cada 15 dies durant l'època de creixement primaveral, fins a finals de juny. Durant el juliol i la primera quinzena d'agost, no fertilitzar i començar a fertilitzar amb un adob baix en nitrogen durant la segona quinzena d'agost per a reforçar l'arbre de cara l'hivern.


TRASPLANTAMENT:
El garrofer no permet una manipulació massa intensa de les seves arrels, les quals acostumen a ser fosques, molt fines i fràgils fins a tal punt que podem arribar a  creure que estan podrides i tallar-les més del compte. Si hem de pentinar el pa d'arrels, ho haurem de fer amb extrema delicadesa per a no fer massa danys. És per tot això que convé espaiar els transplantaments i no abusar-ne, ja que les arrels tenen un creixement molt lent i triguen en recuperar-se. En cas d'arbres vigorosos, s'hauria de fer cada 2-3 anys; en arbres dèbils, entre 3-5 anys.


PODA:
El garrofer reacciona molt bé a la poda, la qual s'ha de fer durant la primavera un cop que ja han passat els últims freds i l'arbre comença a donar símptomes d'activitat. Per contra, en ser de desenvolupament lent, les ferides grans triguen molt en tancar-se, la qual cosa implica que han de protegir-se correctament amb cicatritzant.


PINÇAMENT:

El garrofer s'ha de pinçar quan tingui de 6 a 8 fulles, tenint en compte que les fulles son alternes i compostes de 3 a 5 folíols (no confondre les fulles amb els folíols!) i que, en ser d'evolució lenta, quan pincem estem frenant el seu creixement.


FILFERRAT:
L'època millor per a fer aquest tipus de treball és a començament de la temporada freda (octubre - novembre a l'hemisferi nord), tot i que cal filferrar amb molta cura donat que les branques són fràgils i poden trencar-se amb força facilitat, sobre tot els brots tendres no lignificats.


SUBSTRAT:
Un substrat ben drenant i oxigenat és essencial per el garrofer, ja que no li agrada la terra massa humida, preferint sobretot els substrats calcaris i profunds als àcids.


REPRODUCCIÓ:Degut a la seva lentitud en el creixement -que fa molt difícil la reproducció per esqueixos i per murgons- la millor forma per a obtenir-los és mitjançant les llavors. Les llavors, dures i brillants com a petites pedres negres, s'extrauen de les garrofes, que maduren d'un any per l'altre durant l'estiu i començament de tardor. Convé tenir les llavors en remull durant 24-48 hores abans de sembrar-les amb l'objectiu de que xuclin aigua i ajudar la germinació.


PLAGUES:
Si bé els garrofers són molt resistents i tenen poques plagues degut a tenir fulles coriàcies, ens podem trobar a vegades pugó als brots tendres i cotxinilla cotonosa al dors dels folíols. En condicions de poca ventilació pot patir d'oïdi. Com a curiositat, cal dir que els brots tendres són del gust de merles i coloms, per la qual cosa és millor protegir-los en època de creixement en cas de perill de visita ocasional d'aquests ocells (sobretot en ambients rurals) degut als danys que poden infligir tant als brots com a les branques joves.


Tortuós garrofer centenari

dilluns, 7 de març de 2016

El bonsai, en català: Anyívol / anyívola

Veure els nostres bonsai amb fruits és una meravella, tant a la vista com pel que representa de culminació d'un bon cultiu i una cura exquisida amb l'arbre en qüestió. No obstant això, a vegades ens trobem que l'arbre ha fet molta fruita un any, però a la següent temporada no n'ha fet ni una. Quan passa això, en català es diu que és un arbre anyívol.

Per evitar que els nostres arbres es tornin anyívols, cal reduir la quantitat de fruits fent una esporga d'una certa part dels que hagi tret un any per a que, al següent, no es quedi sense. Tanmateix, si volem mantenir controlada un arbre anyívol, sempre podem fertilitzar abans de la floració per a que la floració es converteixi en creixement en longitud i així no tregui tanta fruita.

O sigui que, si teniu un arbre anyívol, ja sabeu uns quants trucs per a mantenir-los en ordre.

Cal equilibrar la fructificació de les plantes anyívoles
Aquestes paraules et pertanyen! Fes-les servir! :-)

dissabte, 5 de març de 2016

El bonsai, en català: Podall

Entre gener i març, just abans de que s'obrin els borrons de la temporada, és el millor moment per a fer empelts. 

Haurem de preparar els peus i les branquetes o gemmes que anirem a empeltar, per a la qual cosa necessitarem un podall ben esmolat amb el qual fer els talls ben nets i polits per a que agafin bé.

Podall de mànec fix
El podall -també conegut com a navalla d'empeltar- és un estri de fulla corba que s'utilitza a jardineria (i per tant també a bonsai) per a podar branques de cara a fer empelts o bé simplement per a netejar els troncs.

Podalls hi ha de moltes mides, segons el gruix de les branques a tallar, però a bonsai utilitzarem els podalls més petits, ja siguin de mànec fix o bé plegables, aquests últims més còmodes.

A priori els podalls fixos són més resistents que els podalls plegables, però donat que a la nostra afició treballem amb arbres i branques petites, el fet d'utilitzar podalls de mànec fix pot ser més incòmode que els plegables. Siguin uns o altres, al final tot queda al gust del bonsaista.

Això sí, recordeu que els podalls han d'estar sempre ben esmolats, sinó, els empelts poden fallar estrepitosament .

Podall de mànec plegable

Aquestes paraules et pertanyen! Fer-les servir! :-)