Nom botànic: Quercus suber
L.
Nom en català: Alzina surera Nom en castellà : Alcornoque Nom en euskera: Artelatza Nom en gallec/ portuguès : Sobreiro Nom en francès : Chêne-liège Nom en anglès : Cork oak Nom en italià : Sughera Nom en alemany : Korkeiche |
|
Nom científic:
L’alzina surera pertany a la família de les fagàcies. El Quercus
suber deu el seu nom a vocables llatins que al·ludeixen
a algunes de les seves característiques principals. Quercus és el nom
llatí per a l'alzina (amb la qual està emparentada) i suber
fa
referència al seu aprofitament més important i destacat,
el suro.
Generalitats:
La surera és una espècie pròpia de la regió
mediterrània occidental que necessita hiverns més humits
i suaus que l'alzina, que la substitueix a mesura que el clima
adquireix característiques continentals. Es tracta d'una
espècie termòfila i heliòfila, perquè,
entre altres raons, la seva fructificació, moment més
delicat per a patir glaçades, es produeix durant finals de
tardor i començaments d'hivern.
D'altra banda, es tracta d'una espècie calcífuga i per
tant es troba preferentment sobre sols àcids (silícics)
ja que els carbonats afecten el seu desenvolupament.
Finalment, el suro que forma la seva escorça és una
adaptació contra el foc, en uns territoris on aquest és
un factor limitant important.
La surera, normalment assoleix entre 5 i 15 metres d'alçada
però es poden trobar exemplars molt vells de fins a 20 metres.
Les fulles de la surera tenen de 4 a 7 centímetres de llargada,
lleugerament lobulades o dentades, verd fosc a l'anvers i més
clares al revers. El seu fruït és una aglà de 2-3
centímetres de llargada. La vida de les sureres pot estendre's
durant 150-250 anys.
 |
| El suro és una protecció contra el foc |
Condicions de cultiu:
Es tracta d’un arbre que donada la seva condició
d'heliòfil requereix ser ubicat a ple sol fins i tot a l'estiu,
i en un lloc ben ventilat. El vent no representa gaire problema, i
malgrat que sigui un
arbre mediterrani suporta relativament bé el fred i les gelades
sempre i quan aquestes no siguin ni fortes, ni persistents. Arribat el
cas,
prendre certes precaucions resulta necessari.
Reg: És un
arbre que resisteix força bé la sequera, però
és necessari mantenir un reg moderat i constant, sobretot durant
el període de creixement vegetatiu, si bé pot ser
reduït a l’hivern.
Convé deixar assecar el substrat abans de regar de nou,
atès que està més capacitat per aguantar la
sequedat que l’excés d’humitat.
Adob: Posar-ne durant
la primavera i la tardor ja que són els seus períodes
més actius. Convé posar adob ric en nitrogen
durant la primavera i baix en nitrogen (adob de cactus,
per exemple) durant la tardor per a nodrir la brotada tardorenca,
però sense afectar a les reserves hivernals.
Trasplantament: A la
primavera, cada 3 o 4 anys en funció del desenvolupament de la
planta. L’alzina surera no admet un treball massa intensiu de les
arrels, amb la qual cosa no convé forçar la planta amb
trasplantaments massa curts en el temps si no és estrictament
necessari.
Substrat: En ser una
espècie calcífuga cal utilitzar substrats silícics
amb un bon drenatge. Es poden fer servir diverses barreges de pomice i
volcànica, si be a casa nostra s'utilitzen amb cert èxit
barreges de sauló amb terra de castanyer, que imiten els
substrats originals de creixement.
Poda i pinçament:
Pessigar els brots deixant un parell de fulles allà on n’hi
hagin aparegut 4 o 5 , sempre en funció dels objectius
desitjats. La surera suporta bé pràcticament tots els
tipus de podes àdhuc fins al tronc, ja que rebrota amb molta
força de la fusta vella.
Reproducció:
Es fa casi exclusivament a partir de llavors al final de
l’hivern. Esqueixos i murgons no són viables, possiblement degut
a la seva gruixuda escorça suberificada.
Problemes i malalties:
És un arbre força resistent però és
susceptible d’atacs de pugons als brots i fulles tendres, així
com d'atacs de fongs de l'estil de l'oïdi, sobretot en ubicacions
poc ventilades.
Estils més adaptats:
L'alzina surera s’adapta
bé a les variants de l'estil escombra i del vertical informal,
degut a la seva capçada esclarissada i irregular. Estils
cascada i semicascada no són molt favorables degut al seu fort
geotropisme que li fa tendir a créixer preferentment de les
zones més elevades
Comentaris:
És un arbre que s'ha de formar bàsicament amb la poda,
atès que les seves branques són força
fràgils i no admet gaire el filferrat. Per contra, degut a la
seva escorça gruixuda, les senyals de filferro i de poda queden
totalment
esborrades amb el temps.
La fusta es degrada amb
molta facilitat, la qual cosa impedeix que es puguin fer treballs de
fusta morta gaire duradors.
 |
| Alzina surera entrenada com a bonsai |
Comentaris