| Article escrit al 1989 del dissortadament traspassat Josep Berruezo, dedicat als efectes de la tropicalització de Barcelona. |
Sembla el títol d’una pel•lícula, d’una comèdia, però en realitat es tracta de tot el contrari. Durant el passat estiu de 1989, els col•leccionistes de bonsai que mantenien els seus exemplars a Barcelona ciutat, experimentaren una inusitada mortaldat d’arbres, incloent-hi peces que portaven cultivant amb èxit durant anys, i per tant es devien suposar completament aclimatades. Sense causa aparent les fulles o agulles s’anaven tornant marrons, fins a la mort total del bonsai.
Tots coneixem l’efecte desagradable que produeix la mort d’un dels nostres arbres, doncs significa la pèrdua dels anys que s’han invertit al seu cultiu, a vegades pot ser també una pèrdua econòmica important i, per sobre de tot, la pèrdua de la il•lusió que havíem dipositat a l’arbre. Només llavors descobrim el llaç anímic que ens unia a ell. Si a això unim el fet de que la causa d’aquesta mort ens és completament desconeguda, amén d’inesperada, és fàcil que la desmoralització ens envaeixi. El bonsai com a creació és important, però l’essència del veritable art del bonsai consisteix, al meu parer, en la convivència diària amb l’arbre i les imperceptibles transformacions que va patint al llarg dels anys, en els que, poc a poc, dia a dia, li anirem transmetent la nostra personalitat i ell ens anirà mostrant la seva veritable natura. Aquesta compenetració de l’home amb l’arbre, es veu abruptament truncada quan l’arbre mor i, si son diversos els exemplars que perdem, la temptació de deixar definitivament la pràctica del bonsai es fa a vegades forta.
És per això que m’he decidit a fer una anàlisi el més objectiva possible del que ha succeït, per a intentar esbrinar les causes i, de ser possible, corregir-les en un futur.
FETS
-La mortaldat més gran de plantes es va donar al mes de juliol.
-No depenia de l’aigua de rec, doncs els exemples constatats comprenien el rec amb tot tipus d’aigües, uns, desmineralitzada, altres de l’aixeta, altres -jo mateix-, aigua destil•lada, i fins i tot amb aigua de pluja.
-Les espècies que sucumbien eren especialment coníferes, pins, sobre tot, així com a perennifolis de fulla ampla (Azalea, boix.).
-Totes les espècies que morien tenien en comú el procedir de climes més aviat frescos, però havia alguna altra procedent de clima fred que no moria.
-Naturalment, com seria previsible, pel paràgraf anterior, totes les espècies subtropicals (oliveres, magraners) o tropicals (Ficus, serisses) es desenvolupaven normalment, o fins i tot més del normal.
En general, els casos més desastrosos (col•leccions de vint a vint-i-cinc arbres reduïdes a una dotzena escassa) es circumscrivien a l’àrea metropolitana de Barcelona.
D’aquests factors podem extreure diverses conclusions. El primer que salta a la vista és que van sobreviure les espècies que haurien sobreviscut a un interior, es a dir, les espècies tropicals i subtropicals. Ja que això coincideix amb el fet de que una de les espècies que va resistir menys fos el pi, que justament és la menys adaptable a viure a l’interior, sembla encertat buscar en aquella direcció.
Al mes de juliol es va donar, durant uns dies, un fenomen poc usual: les temperatures eren més o menys les mateixes de dia que de nit, entre 19-21ºC. Recordo que vaig arribar a pensar que el termòmetre de màximes i mínimes que tinc instal•lat a la terrassa en que viu la meva col•lecció d’arbres, s’havia espatllat, doncs amb prou feines es movia. Després vaig recordar que els serveis meteorològics havien comentat aquest fenomen de nits singularment caloroses més o menys per les mateixes dates i tot em va induir a concloure que aquesta havia estat la causa misteriosa.
Hi ha molts factors que fan impossible la vida de certes espècies d’arbres a un interior, com la falta d’aire fresc, pluja o rosada, amén de la falta de llum de sol, (encara que això es pot contrarestar posant el bonsai prop d’una finestra per la que entri el sol), però sembla ser que el primer factor determinant de la supervivència o no del vegetal a un interior és la temperatura i l’estabilitat de la mateixa.
El Dr. A.F.W. Schimper, al seu tractat “Plant Geography Upon a Physiological Basis”, publicat al 1903 per primera vegada, ja comenta el fet de que la vida de la planta està composada de milers de petites accions, cadascuna necessitant unes temperatures determinades i que les temperatures crítiques (més enllà de les quals no es poden dur a terme aquestes funcions) en el cas de les plantes de clima temperat, varien únicament en un grau o dos, mentre que les plantes que procedeixen de regions més fredes necessiten una diferència de força graus per a acomplir amb totes les seves funcions vitals. Això explica, en general, perquè les plantes sub- i/o tropicals, poden cultivar-se a una temperatura uniformement alta, mentre que les espècies provinents del nord necessiten una diferència de temperatura entre l’estiu i l’hivern, i fins i tot i no menys important ENTRE EL DIA I LA NIT.
Així doncs, una possible explicació del fenomen de la mortaldat de plantes aquest estiu ha pogut ser que es van donar condicions massa similars a les d’un interior i, per tant, fatals per a segons quines espècies.
És interessant assenyalar que de tots els pins de la meva col•lecció, l’únic que sobreviu és un Pinus thunbergii, que amb el Pinus halepensis són els únics recomanats com possibles d’aclimatar en un interior a la publicació “Bonsai for indoors” (Bonsai per a interiors), de la col•lecció de petits manuals publicats pel Brooklin Botanic Garden, primera edició en novembre de 1976, pàgina 58. Això és una dada més que confirma la versemblança de la teoria de Barcelona convertida temporalment en un interior. Al setembre es va repetir, per cert, el fenomen, encara que de menys dies de durada. Per a llavors el problema de falta d’espai a les meves taules de bonsai, havia deixat de ser-ho. Va haver un moment en que esperava a tenir tres o quatre baixes, per a procedir a la feina de buidar i netejar els testos, i així estalviar treball fent uns quants a l’hora.
S’hauria d’assenyalar, per últim, referent a les temperatures, que el passat hivern va ser pràcticament inexistent, al menys a la ciutat, el qual podria haver estat el començament de la desorientació dels arbres.
Les temperatures augmenten progressivament per l’ “Efecte hivernacle” de la capa de diòxid de carboni que envolta la terra i és difícil de predir el que serà el clima els propers anys, però tot tendeix a apuntar cap a dalt en quant a temperatures es refereix. Un sistema força segur per a mantenir els bonsai d’una col•lecció saludables és tenir el que es denomina “d’interior”, però situat A L’EXTERIOR. Naturalment, això en quant es refereix a la ciutat de Barcelona o clima similar. D’acord que un Ficus no és un pi, ni una Carmona un avet, però si l’home continua amb aquesta espècie de furiosa i absurda “lluita a mort” contra la Natura, de la que teòricament en formem part, pot ser que haurem d’acostumar-nos als arbres tropicals més del que desitjaríem i, tant de bo que només sigui això.
Tinc l’esperança d’estar equivocat.
Comentaris