Entrevista a
PERE AMENÓS BASORA
Bonsaista català.
En Pere Amenós treballant un arbre del Mestre Kawabe al Japó.
PERE AMENÓS BASORA
Bonsaista català.
Darrera de l'imatge de persona reservada que pot semblar que dona en Pere Amenós, hom troba en realitat un humil i agradós bonsaista, que sense fer soroll -com els bons senseis- i per mèrits propis, està pujant graons dins de l'escalafó del bonsai de casa nostra. Aquest simpàtic tarragoní s'ha presentat diverses vegades a concursos a nivell català (Balaguer, Tremp...), guanyant dos d'ells, i presentant-se dos cops més al Premi Olea (2003 i 2005). A més d' ex-Jutge oficial de l'Associació Espanyola de Bonsai, en Pere va ser un dels tres socis fundadors de l'Associació Tarragona Bonsai, la prestigiosa associació tarragonina amb la qual col.labora en l'actualitat. Per si fos poc, no ha deixat perdre aquest any l'oportunitat de veure el bonsai al seu bressol, al Japó. Pregunteu-li com s'ho va passar i segur que us contestarà de bon grat: el tenim com a company de luxe a Bonsai Obert. ;-)
Bonsai Obert: Què és per a vostè el bonsai?
Pere Amenós: Per mi és veritablement quelcom més que una simple afecció. És una forma de sentir, d’expressar i fins i tot de comunicar.
B.O.: El bonsai és una afició a l'alça?
P.A.: Jo crec que en aquets moments sí està a l'alça, i encara pot créixer més, encara que de vegades també hi ha hagut davallades importants.
B.O.: Considereu que el bonsai és un art -o afició- elitista?
P.A.: Estic convençut que és un art, però no crec que necessariament tingui perquè ser elitista. Tothom pot gaudir del bonsai sense necessitat de grans inversions.
B.O.: Quins van ser el seus inicis al bonsai?
P.A.: Els meus inicis es remunten a més de vint anys enrere. No recordo ben bé, però crec que casualment vaig veure una de les primeres o poder la primera exposició que es va fer al Museu Marés de Barcelona. A mi ja m’agradava força tot el relacionat amb la jardineria. Ho vaig comentar al meu pare, que de jove havia estat pagès, i amb la seva experiència amb les plantes vàrem donar les primeres passes, i també, com no, els primers desencisos, però de tot se n'aprèn.
B.O.: Quins serien, a la seva opinió, els grans mestres actuals del Bonsai?
P.A.: Per mi i des d'un punt de vista molt particular, el meu mestre preferit es Kawabe. També en Kobawashi, Takeyama, Kimura, Yamada, o Suzuki son grans i reconeguts mestres. Punt i a part mereix en Murata, que crec que és el que pot transmetre el més pur concepte filosòfic del que ha de ser el bonsai.
B.O.: Japó encara marca la pauta al Bonsai a nivell mundial?
P.A.: Crec que avui en dia en altres molts països s’està fent una bona feina; tot i això, l'experiència i el nivell del bonsai Japonès esta bastant per damunt de tot la resta del món.
B.O.: Què diferencia el Bonsai japonès de l'americà i l'europeu?
P.A.: El bonsai japonès té el que no podem tenir ni americans ni europeus: anys i anys d'un bon cultiu, i també de bon gust. Aquest pas dels anys i del treball acurat fa que els arbres amb carisma que es veuen allà, siguin bastant difícil de poder-los trobar enlloc més. El bonsai americà pel que he pogut veure en publicacions, en general crec que encara li falta un bull, i el europeu s’està acostant, poc a poc, però amb pas ferm, cap el que haurien d’estar els ideals de l’art bonsai.
B.O.: En quin nivell pensa que es mou el Bonsai català?
P.A.: Està millorant lentament. Crec que hi hauria d'haver més escoles i tallers per què els afeccionats puguin perfeccionar les tècniques, i també, com no, tenir paciència. D’aquí a alguns anys podrem gaudir d’exemplars molt més macos i força interessants, fruit del devenir del temps i de les nostres acurades actuacions com afeccionats.
B.O.: Quin concurs internacional pensa que és el més exigent?
P.A.: No puc opinar massa, doncs no els conec a fons, i mai plou a gust de tothom en els concursos. Més que concursos, seria més interessant fer exhibicions, però sense necessitat de competir.
B.O.: Què creieu que s'hauria d'avaluar a un concurs internacional de Bonsai?
P.A.: Si hi ha d'haver concurs, s’hauria d’avaluar el conjunt de l'arbre, principalment l'harmonia que transmet, la percepció de bellesa que es sent davant de l'exemplar avaluat, i també -importantíssim- la naturalitat de la peça.
B.O.: Considera que existeixen males arts o favoritismes a l'alta competició?
P.A.: No sempre, però per desgràcia en més d’un cop ha estat així. Jo també he exercit de jutge en una ocasió, i he vist que algunes persones de les que valoren els concursos, poder no tenen prou criteri del que ha d'estar un bon bonsai.
B.O.: Quina és la recepta per mantenir un bon arbre?
P.A.: Dedicació, és a dir constància, paciència, estimació, sol, aire, aigua, adob, i un bon substrat.
B.O.: Què preferiu, Yamadori o arbres de viver?
P.A.: Que em perdoni la natura, però Yamadori pel caràcter innat que alguns exemplars tenen, impossible d’obtenir de la mà de l’home. Això no vol dir que haguem de sortir al camp a la caça i captura del bonsai. Hem de ser molt escrupolosos a l’hora de recuperar un arbre, i tenir el màxim de garanties de que aquest sobreviurà. De lo contrari ,ho veig com un sacrilegi, i més valdria deixar-ho estar com afecció, doncs en bonsai s’ha d’estimar i respectar la natura per damunt de tot.
B.O.: Què pensa que ha de prevaldre, el desig de l'artista o la natura de l'arbre?
P.A.: La natura de l'arbre sens dubte. L’artista només hauria d'emfatitzar les virtuts i dissimular els defectes, però no necessariament eliminar-los.
B.O.: Ortodòxia o Heterodòxia?
P.A.: Heterodòxia. És més creatiu i lliure, però sempre dins d’uns límits o normes bàsiques de bon gust.
B.O.: Un mal test pot arruïnar estèticament un bon arbre?
P.A.: Sí, o al menys pot empobrir-lo molt.
B.O.: Per acabar, quin consell donaria als bonsaistes novells?
P.A.: Que gaudeixin de cada moment del bonsai, del naixements dels brots, del seu creixement, d’una flor o d’un fruit, d’una vella escorça, dels colors de la tardor, del contacte amb la terra, de cada un d’aquets moments íntims que el bonsai ens va obsequiant. Que no es precipitin, que tinguin paciència; que siguin curosos, que el primer es la salut de l'arbre abans de qualsevol tècnica; que cerquin el resultat natural; i que, per sobre de tot, estimin de debò la Natura i deixin que l'arbre també digui la seva: donem-li el dret d’expressar-se per ell mateix.
Pere Amenós: Per mi és veritablement quelcom més que una simple afecció. És una forma de sentir, d’expressar i fins i tot de comunicar.
B.O.: El bonsai és una afició a l'alça?
P.A.: Jo crec que en aquets moments sí està a l'alça, i encara pot créixer més, encara que de vegades també hi ha hagut davallades importants.
B.O.: Considereu que el bonsai és un art -o afició- elitista?
P.A.: Estic convençut que és un art, però no crec que necessariament tingui perquè ser elitista. Tothom pot gaudir del bonsai sense necessitat de grans inversions.
B.O.: Quins van ser el seus inicis al bonsai?
P.A.: Els meus inicis es remunten a més de vint anys enrere. No recordo ben bé, però crec que casualment vaig veure una de les primeres o poder la primera exposició que es va fer al Museu Marés de Barcelona. A mi ja m’agradava força tot el relacionat amb la jardineria. Ho vaig comentar al meu pare, que de jove havia estat pagès, i amb la seva experiència amb les plantes vàrem donar les primeres passes, i també, com no, els primers desencisos, però de tot se n'aprèn.
B.O.: Quins serien, a la seva opinió, els grans mestres actuals del Bonsai?
P.A.: Per mi i des d'un punt de vista molt particular, el meu mestre preferit es Kawabe. També en Kobawashi, Takeyama, Kimura, Yamada, o Suzuki son grans i reconeguts mestres. Punt i a part mereix en Murata, que crec que és el que pot transmetre el més pur concepte filosòfic del que ha de ser el bonsai.
B.O.: Japó encara marca la pauta al Bonsai a nivell mundial?
P.A.: Crec que avui en dia en altres molts països s’està fent una bona feina; tot i això, l'experiència i el nivell del bonsai Japonès esta bastant per damunt de tot la resta del món.
B.O.: Què diferencia el Bonsai japonès de l'americà i l'europeu?
P.A.: El bonsai japonès té el que no podem tenir ni americans ni europeus: anys i anys d'un bon cultiu, i també de bon gust. Aquest pas dels anys i del treball acurat fa que els arbres amb carisma que es veuen allà, siguin bastant difícil de poder-los trobar enlloc més. El bonsai americà pel que he pogut veure en publicacions, en general crec que encara li falta un bull, i el europeu s’està acostant, poc a poc, però amb pas ferm, cap el que haurien d’estar els ideals de l’art bonsai.
B.O.: En quin nivell pensa que es mou el Bonsai català?
P.A.: Està millorant lentament. Crec que hi hauria d'haver més escoles i tallers per què els afeccionats puguin perfeccionar les tècniques, i també, com no, tenir paciència. D’aquí a alguns anys podrem gaudir d’exemplars molt més macos i força interessants, fruit del devenir del temps i de les nostres acurades actuacions com afeccionats.
B.O.: Quin concurs internacional pensa que és el més exigent?
P.A.: No puc opinar massa, doncs no els conec a fons, i mai plou a gust de tothom en els concursos. Més que concursos, seria més interessant fer exhibicions, però sense necessitat de competir.
B.O.: Què creieu que s'hauria d'avaluar a un concurs internacional de Bonsai?
P.A.: Si hi ha d'haver concurs, s’hauria d’avaluar el conjunt de l'arbre, principalment l'harmonia que transmet, la percepció de bellesa que es sent davant de l'exemplar avaluat, i també -importantíssim- la naturalitat de la peça.
B.O.: Considera que existeixen males arts o favoritismes a l'alta competició?
P.A.: No sempre, però per desgràcia en més d’un cop ha estat així. Jo també he exercit de jutge en una ocasió, i he vist que algunes persones de les que valoren els concursos, poder no tenen prou criteri del que ha d'estar un bon bonsai.
B.O.: Quina és la recepta per mantenir un bon arbre?
P.A.: Dedicació, és a dir constància, paciència, estimació, sol, aire, aigua, adob, i un bon substrat.
B.O.: Què preferiu, Yamadori o arbres de viver?
P.A.: Que em perdoni la natura, però Yamadori pel caràcter innat que alguns exemplars tenen, impossible d’obtenir de la mà de l’home. Això no vol dir que haguem de sortir al camp a la caça i captura del bonsai. Hem de ser molt escrupolosos a l’hora de recuperar un arbre, i tenir el màxim de garanties de que aquest sobreviurà. De lo contrari ,ho veig com un sacrilegi, i més valdria deixar-ho estar com afecció, doncs en bonsai s’ha d’estimar i respectar la natura per damunt de tot.
B.O.: Què pensa que ha de prevaldre, el desig de l'artista o la natura de l'arbre?
P.A.: La natura de l'arbre sens dubte. L’artista només hauria d'emfatitzar les virtuts i dissimular els defectes, però no necessariament eliminar-los.
B.O.: Ortodòxia o Heterodòxia?
P.A.: Heterodòxia. És més creatiu i lliure, però sempre dins d’uns límits o normes bàsiques de bon gust.
B.O.: Un mal test pot arruïnar estèticament un bon arbre?
P.A.: Sí, o al menys pot empobrir-lo molt.
B.O.: Per acabar, quin consell donaria als bonsaistes novells?
P.A.: Que gaudeixin de cada moment del bonsai, del naixements dels brots, del seu creixement, d’una flor o d’un fruit, d’una vella escorça, dels colors de la tardor, del contacte amb la terra, de cada un d’aquets moments íntims que el bonsai ens va obsequiant. Que no es precipitin, que tinguin paciència; que siguin curosos, que el primer es la salut de l'arbre abans de qualsevol tècnica; que cerquin el resultat natural; i que, per sobre de tot, estimin de debò la Natura i deixin que l'arbre també digui la seva: donem-li el dret d’expressar-se per ell mateix.
En Pere Amenós treballant un arbre del Mestre Kawabe al Japó.
Comentaris