Avui, l'Entrevista: David Benavente

Entrevista a

DAVID BENAVENTE
Bonsaista madrileny i Director de Bonsai Actual.

Pocs bonsaistes espanyols tenen la projecció de'n David Benavente. Aquest jove madrileny que el juny de 2008 farà 35 anys, es va iniciar al món del bonsai a l'edat de 14 anys, i als 19 ja formava part de la junta directiva de Asociación Bonsai Alcobendas, la qual cosa ja parla de la seva precocitat.
Ha donat classes a l'escola del mestre Luis Vallejo i va ser conservador, fins l'any 2006, tant del Museu del Bonsai d'Alcobendas com de la col·lecció de'n Felipe González al Jardí Botànic de Madrid
. Demostrador a nivell internacional i col·laborador a diverses revistes, pot afegir al seu amplíssim currículum que actualment és director del magazín Bonsai Actual. En definitiva, un jove però experimentat mestre del qual podrem conèixer el seu particular punt de vista amb aquesta entrevista.


Bonsai Obert: Què és per a vostè el bonsai?
David Benavente: És la meva vida, ni més ni menys.

B.O.: El bonsai és una afició a l'alça?
D.B.: Per descomptat. Les escoles estan plenes, el nivell d’arbres en les col•leccions és cada vegada més alt i cada vegada sorgeixen més iniciatives. Per descomptat, el bonsai mai serà un fenomen de masses, però si s’ha de jutjar per com van les coses i usant com a referència la meva pròpia escola, el bonsai està en ple apogeu.

B.O.: Considereu que el bonsai és un art -o afició- elitista?
D.B.: Això depèn de fins a on vulgui arribar cadascun i com es plantegi l’afició. Sí que es pot considerar elitista quan es vol arribar al màxim nivell, però sempre hi ha un camí per a arribar si es té prou interès. Jo mateix podria ser un exemple d’això. Quan vaig començar amb 14 anys els meus recursos eren pràcticament nuls i els de la meva família també. La il•lusió i les ganes sempre han estat el meu principal actiu. Ara, després de 20 anys, sembla que estic arribant “a alguna cosa”.

B.O.: Quins van ser el seus inicis al bonsai?
D.B.: Suposo que com els del 90% dels afeccionats. Moltes llavors, esqueixos i dubtes. Afortunadament en aquells dies va arribar a les meves mans el número 3 de Bonsai Actual. Després de l’impacte inicial, al veure aquella revista plena de meravellosos arbres, es va obrir tot un món davant dels meus ulls. Des de llavors Bonsai Actual ha estat el meu mestre i la meva major font de coneixement. El que també m’ha acompanyat des de llavors és l’entusiasme i la passió pel bonsai.

B.O.: Quins serien, a la seva opinió, els grans mestres actuals del Bonsai?
D.B.: Tinc predilecció per Shinji Suzuki, Imai Chiaru i per descomptat Masahiko Kimura, que ha assentat les bases del bonsai actual.

B.O.: Japó encara marca la pauta al Bonsai a nivell mundial?
D.B.: No tinc cap dubte. A pesar de la força que ha cobrat el bonsai europeu, Japó segueix molt a l’avantguarda. Crec que encara ens queden dècades de seguir aprenent d’ells abans que puguem començar a mirar-nos el melic. Sense humilitat no s’avança.

B.O.: Què diferencia el Bonsai japonès de l'americà i l'europeu?
D.B.: Els japonesos són menys efectistes, més respectuosos amb els arbres, més elegants i aconsegueixen major naturalitat als seus arbres. No munten el “circ” que de vegades tant agrada a Europa. Per a ells l’important són els arbres.

B.O.: En quin nivell pensa que es mou el Bonsai català?
D.B.: Com la resta del bonsai en occident, progressem adequadament, però ens queda molt de camí.

B.O.: Quin concurs internacional pensa que és el més exigent?
D.B.: Sens dubte el Ginkgo Bonsai Award, no existeix fora de Japó res que arribi a aquest nivell. Per alguna cosa se li coneix com el Kokufu europeu.

B.O.: Què creieu que s'hauria d'avaluar a un concurs internacional de Bonsai?
D.B.: En un bonsai cal valorar absolutament tot, arbre, test, taula, presentació. És un conjunt de coses i variables que sempre resulta complicat de jutjar. Els millors arbres tenen alguna cosa especial que no es pot qualificar amb una taula de puntuacions en les quals es valoren per separat les diferents parts de l’arbre. Per això considero que el jurat d’un concurs ha d’estar composat per autèntics mestres, persones amb molta experiència, reconegut prestigi amb una trajectòria a les seves esquenes que els protegeixi. Si no és així sorgeixen els problemes.

B.O.: Considera que existeixen males arts o favoritismes a l'alta competició?
D.B.: Lamentablement és quelcom que es pot arribar a produir, però tampoc crec que es degui fer servir això com excusa per a justificar els nostres propis fracassos. Si no aconseguim premis potser sigui perquè hem de treballar més dur.

B.O.: Quina és la recepta per mantenir un bon arbre?
D.B.: La formació de cada afeccionat és el més important. No hi ha receptes per a un arbre o altre. Quan el bonsai ocupa un bon lloc dintre de la nostra escala de prioritats, indefectiblement la nostra capacitat tècnica, estètica i la pròpia col•lecció d’arbres millora sense límit.

B.O.: Què preferiu, Yamadori o arbres de viver?
D.B.: Prefereixo els arbres bons, vinguin d’on vinguin.

B.O.: Què pensa que ha de prevaldre, el desig de l'artista o la natura de l'arbre?
D.B.: Cap dels dos ha de dominar. Cal arribar a un punt de compromís entre ambdues coses, ja que l’un sense l’altre no tenen molt de sentit. Cal deixar que tot flueixi, veure el que l’arbre suggereix i posar-lo en concordança amb la nostra expressivitat artística.


B.O.: Ortodòxia o Heterodòxia?
D.B.: No estem per a heterodòxies. El bonsai japonès, tal com avui es coneix, és tan complex i sobretot tan ampli i ens queda encara tant per aprendre en occident, que no crec que estiguem com per mirar cap un altre costat. Ja haurà temps d’obrir nous camins, quan el que ens marca el bonsai japonès estigui ja molt atrotinat. Però de moment, el camí és llarg.


B.O.: Un mal test pot arruïnar estèticament un bon arbre?
D.B.: Algú ho dubta? El bonsai és un conjunt de petits detalls. Tots ells han d’harmonitzar entre si. Quan un d’ells falla, per petit que sigui, l’harmonia es trenca.

B.O.: Per acabar, quin consell donaria als bonsaistes novells?
D.B.: No només per als novells, per a tothom. Que treballin amb entusiasme, autoexigència, il•lusió i humilitat.

David Benavente, amb un Nanahon Yose.

(Foto cortesia Davidbenavente.com)

Comentaris