Entrevista a
PEP FERRER
Bonsaista català i Director de la revista "Bonsai Autóctono".
B.O.: El bonsai és una afició a l'alça?
P.F.: Sí, n’estic convençut. Cap als noranta, un cop “cremada” la moda del Bonsai, semblava que la cosa anava de baixa, però no ha estat així, al contrari, avui la afició es real i molt forta. Així és com ha de ser; la moda només va portar arbres morts i decepcions; ara, la veritable afició ens porta bons bonsais.
B.O.: Considereu que el bonsai és un art -o afició- elitista?
P.F.: El Bonsai és un Art, i, com t’he dit abans, per a mi, també és un joc. L’elitisme o no elitisme d’aquest Art és una qüestió de la interpretació de l’objectiu final del Bonsai, per part de cadascú i de cada col•lectiu, per part de qui mostra i per part de qui contempla. Els objectius finals del Bonsai només haurien de ser dos: el lluïment i la contemplació. Ensenyem el nostre arbre –si és que és digne de ser mostrat- i admirem el dels demés –si és que ens agrada; no cal, ni és bo, patir per res més; això no porta a cap lloc; oi que m’entens?
B.O.: Quins van ser el seus inicis al bonsai?
P.F.: Un dels meus germans, el Joan, em va regalar un prim i retorçat roure, que havia aconseguit d’un alumne d’en Faust Vergés; això va ser al 1983. Aquell petit roure, tot i que se’m va morir, va determinar una bona part de la meva vida futura.
B.O.: Quins serien, a la seva opinió, els grans mestres actuals del Bonsai?
P.F.: Bé, suposo que ningú deu posar en dubte que, els mestres del Bonsai, continuen sent els japonesos. Recorda que el Bonsai és més que un modelatge, i que d’arbres n’hi ha més que les coníferes –el Bonsai és més que una bona demostració. Als europeus encara ens falten anys per madurar –igual que als nostres arbres-, però tot arribarà; el camí és molt llarg; caminem i gaudim del paisatge.
B.O.: Japó encara marca la pauta al Bonsai a nivell mundial?
P.F.: Al Japó hi ha unes arrels culturals, un patrimoni de cents d’anys, i fins i tot una economia basada en el Bonsai, que és molt difícil remuntar en quatre dies; però aquí, a Europa, som molt creatius, i en el aspecte estètic hi ha gent que sap molt bé el que es porta entre mans. De tothom es pot aprendre.
B.O.: Què diferencia el Bonsai japonès de l’americà i l’europeu?
P.F.: Crec que per cultura, i també històricament, el Bonsai japonès és més tradicional; els occidentals potser no ens sentim tan lligats –no tenim cap passat de Bonsai-, per lo que estem menys condicionats i més lliures de fer el que volem; fins i tot de equivocar-nos.
B.O.: En quin nivell pensa que es mou el Bonsai català?
P.F.: Si em preguntessis per un col•lectiu llunyà, et podria contestar amb més facilitat, però si em preguntes per l’obra de gent tan propera, que conec i que aprecio, no sé com fer aquesta mitjana –em falta visió de conjunt; perspectiva. Hi ha qui m’agrada el que fa; hi ha qui no m’agrada tant; i hi ha qui m’agrada moltíssim.
B.O.: Quin concurs internacional pensa que és el més exigent?
P.F.: Apart dels concursos japonesos, que ho són molt, dels que conec, potser el que faci passar per més seleccions sigui la “Ginkgo Awards”.
B.O.: Què creieu que s’hauria d’avaluar a un concurs internacional de Bonsai?
P.F.: Amb això sóc ferm, definitiu i inflexible. En un concurs només s’ha de valorar el bonsai i/o la composició, i això ho faig extensiu a qualsevol concurs de Bonsai, per petit que sigui. Un bonsai és un tot, no es pot avaluar a trossos, ni buscar-li suposats mèrits afegits. Un bonsai és, ni més ni menys, el que tens davant.
B.O.: Considera que existeixen males arts o favoritismes a l’alta competició?
P.F.: Perdona, però això de “l’alta competició” en Bonsai m’ha fet esgarrifar; és que no tenim prou circ amb la política, els esports... i la premsa del cor, que ara l’hem de fer també del Bonsai?
Un concurs, en principi, hauria de servir per estimular la participació, el treball, i la presentació dels bonsais en una mostra, i, per suposat, hauria de ser absolutament just i imparcial. Per una altra banda, tant els concursants com el públic haurien de confiar en la bona fe del jurat i acceptar las seves decisions, però... que vols?; un concurs és un concurs, amb tot lo que això comporta i significa, tant per qui organitza, com per qui es presenta, com per qui jutja. El Bonsai no fa miracles; no ens torna angelets.
Què tal si el proper cop anem a ensenyar en comptes de a “competir?; què tal si el proper cop anem a mirar en comptes de a jutjar?; i què tal si el proper cop ens limitem a considerar els premis com quelcom purament anecdòtic? Als que fem Bonsai, el Premi ens arriba cada primavera. Ningú ens pot premiar tant com el nostre arbre.
B.O.: Quina és la recepta per mantenir un bon arbre?
P.F.: El primer que cal es tindre’l –la qual cosa no es dona sempre. Un bon cultiu, bastant disciplina, i saber demanar ajuda quan es necessita.
B.O.: Què preferiu, Yamadori o arbres de viver?
P.F.: Penso que el Yamadori té un caràcter que és molt difícil de trobar en un arbre de viver. Jo em quedaria amb el Yamadori, encara que prefereixo un arbre de viver maco que un Yamadori lleig –que també n’hi ha.
B.O.: Què pensa que ha de prevaldre, el desig de l’artista o la natura de l’arbre?
P.F.: La natura d’un arbre, si la té, no es pot canviar, però sí que es pot destrossar. Es pot ser un artista molt creatiu respectant l'arbre, però també es poden fer moltes animalades volent ser un artista molt creatiu; m’entens el que vull dir? L’artista del Bonsai, que ho és de debò, crea, no destrossa..
B.O.: Ortodòxia o Heterodòxia?
P.F.: Jo sòc, prudentment, partidari de l’heterodòxia a traves de l’ortodòxia. Abans de crear s’ha d’aprendre, però un aprenentatge que desprès no serveix per aportar res nou, que no dóna cap fruit, gairebé es absurd.
B.O.: Un mal test pot arruïnar estèticament un bon arbre?
P.F.: Un bon arbre no, està clar, però un bonsai si que pot desgraciar-lo; però també ho pot fer una mala taula, un mal acompanyament, etc. Quants més elements entren en la composició, més es pot “descomposar”.
B.O.: Per acabar, quin consell donaria als bonsaistes novells?
P.F.: Mirar molt; pensar molt; imaginar contínuament. Respirar, menjar, dormir... Bonsai. I..., molt important, subscriure’s a “Bonsai Autóctono” –Això últim és gairebé imprescindible..
PEP FERRER
Bonsaista català i Director de la revista "Bonsai Autóctono".
Si hi ha alguna cosa que destaca de Josep Ferrer i Ódena, més conegut en el món del bonsai com a Pep Ferrer, és la seva facilitat per a comunicar amb la gent tant a través dels seus arbres o les seves demostracions com en persona. Justament ha sigut aquesta faceta de comunicador nat la que li ha fet arribar a la direcció de la revista "Bonsai Autóctono", una de les més importants publicacions dedicades al bonsai d'abast nacional. Planer i proper, és un dels mestres més importants del bonsai català, tot i la seva joventut. I és que, com diu ell, davant del mirall es veu el mateix de fa vint anys, simplement que amb alguna arrugueta més.
Bonsai Obert: Qué és per a vosté el bonsai?
Pep Ferrer: En termes generals, diria que el Bonsai és un Art, un Art inspirat en la natura, i amb un gran contingut disciplinari; però, per a mi, el Bonsai és un joc. M’agrada mirar, buscar i trobar; m’agrada muntar i desmuntar; m’agrada crear, i tornar a començar de nou. També m’agrada contemplar la vida, la vida silenciosa i impertorbable dels arbres. Jo no hi tinc dipositat res personal en el Bonsai; si algun dia em deixés de interessar, faria una altra cosa, i tant feliç –encara que això, a aquestes alçades, ja no crec que passi mai.B.O.: El bonsai és una afició a l'alça?
P.F.: Sí, n’estic convençut. Cap als noranta, un cop “cremada” la moda del Bonsai, semblava que la cosa anava de baixa, però no ha estat així, al contrari, avui la afició es real i molt forta. Així és com ha de ser; la moda només va portar arbres morts i decepcions; ara, la veritable afició ens porta bons bonsais.
B.O.: Considereu que el bonsai és un art -o afició- elitista?
P.F.: El Bonsai és un Art, i, com t’he dit abans, per a mi, també és un joc. L’elitisme o no elitisme d’aquest Art és una qüestió de la interpretació de l’objectiu final del Bonsai, per part de cadascú i de cada col•lectiu, per part de qui mostra i per part de qui contempla. Els objectius finals del Bonsai només haurien de ser dos: el lluïment i la contemplació. Ensenyem el nostre arbre –si és que és digne de ser mostrat- i admirem el dels demés –si és que ens agrada; no cal, ni és bo, patir per res més; això no porta a cap lloc; oi que m’entens?
B.O.: Quins van ser el seus inicis al bonsai?
P.F.: Un dels meus germans, el Joan, em va regalar un prim i retorçat roure, que havia aconseguit d’un alumne d’en Faust Vergés; això va ser al 1983. Aquell petit roure, tot i que se’m va morir, va determinar una bona part de la meva vida futura.
B.O.: Quins serien, a la seva opinió, els grans mestres actuals del Bonsai?
P.F.: Bé, suposo que ningú deu posar en dubte que, els mestres del Bonsai, continuen sent els japonesos. Recorda que el Bonsai és més que un modelatge, i que d’arbres n’hi ha més que les coníferes –el Bonsai és més que una bona demostració. Als europeus encara ens falten anys per madurar –igual que als nostres arbres-, però tot arribarà; el camí és molt llarg; caminem i gaudim del paisatge.
B.O.: Japó encara marca la pauta al Bonsai a nivell mundial?
P.F.: Al Japó hi ha unes arrels culturals, un patrimoni de cents d’anys, i fins i tot una economia basada en el Bonsai, que és molt difícil remuntar en quatre dies; però aquí, a Europa, som molt creatius, i en el aspecte estètic hi ha gent que sap molt bé el que es porta entre mans. De tothom es pot aprendre.
B.O.: Què diferencia el Bonsai japonès de l’americà i l’europeu?
P.F.: Crec que per cultura, i també històricament, el Bonsai japonès és més tradicional; els occidentals potser no ens sentim tan lligats –no tenim cap passat de Bonsai-, per lo que estem menys condicionats i més lliures de fer el que volem; fins i tot de equivocar-nos.
B.O.: En quin nivell pensa que es mou el Bonsai català?
P.F.: Si em preguntessis per un col•lectiu llunyà, et podria contestar amb més facilitat, però si em preguntes per l’obra de gent tan propera, que conec i que aprecio, no sé com fer aquesta mitjana –em falta visió de conjunt; perspectiva. Hi ha qui m’agrada el que fa; hi ha qui no m’agrada tant; i hi ha qui m’agrada moltíssim.
B.O.: Quin concurs internacional pensa que és el més exigent?
P.F.: Apart dels concursos japonesos, que ho són molt, dels que conec, potser el que faci passar per més seleccions sigui la “Ginkgo Awards”.
B.O.: Què creieu que s’hauria d’avaluar a un concurs internacional de Bonsai?
P.F.: Amb això sóc ferm, definitiu i inflexible. En un concurs només s’ha de valorar el bonsai i/o la composició, i això ho faig extensiu a qualsevol concurs de Bonsai, per petit que sigui. Un bonsai és un tot, no es pot avaluar a trossos, ni buscar-li suposats mèrits afegits. Un bonsai és, ni més ni menys, el que tens davant.
B.O.: Considera que existeixen males arts o favoritismes a l’alta competició?
P.F.: Perdona, però això de “l’alta competició” en Bonsai m’ha fet esgarrifar; és que no tenim prou circ amb la política, els esports... i la premsa del cor, que ara l’hem de fer també del Bonsai?
Un concurs, en principi, hauria de servir per estimular la participació, el treball, i la presentació dels bonsais en una mostra, i, per suposat, hauria de ser absolutament just i imparcial. Per una altra banda, tant els concursants com el públic haurien de confiar en la bona fe del jurat i acceptar las seves decisions, però... que vols?; un concurs és un concurs, amb tot lo que això comporta i significa, tant per qui organitza, com per qui es presenta, com per qui jutja. El Bonsai no fa miracles; no ens torna angelets.
Què tal si el proper cop anem a ensenyar en comptes de a “competir?; què tal si el proper cop anem a mirar en comptes de a jutjar?; i què tal si el proper cop ens limitem a considerar els premis com quelcom purament anecdòtic? Als que fem Bonsai, el Premi ens arriba cada primavera. Ningú ens pot premiar tant com el nostre arbre.
B.O.: Quina és la recepta per mantenir un bon arbre?
P.F.: El primer que cal es tindre’l –la qual cosa no es dona sempre. Un bon cultiu, bastant disciplina, i saber demanar ajuda quan es necessita.
B.O.: Què preferiu, Yamadori o arbres de viver?
P.F.: Penso que el Yamadori té un caràcter que és molt difícil de trobar en un arbre de viver. Jo em quedaria amb el Yamadori, encara que prefereixo un arbre de viver maco que un Yamadori lleig –que també n’hi ha.
B.O.: Què pensa que ha de prevaldre, el desig de l’artista o la natura de l’arbre?
P.F.: La natura d’un arbre, si la té, no es pot canviar, però sí que es pot destrossar. Es pot ser un artista molt creatiu respectant l'arbre, però també es poden fer moltes animalades volent ser un artista molt creatiu; m’entens el que vull dir? L’artista del Bonsai, que ho és de debò, crea, no destrossa..
B.O.: Ortodòxia o Heterodòxia?
P.F.: Jo sòc, prudentment, partidari de l’heterodòxia a traves de l’ortodòxia. Abans de crear s’ha d’aprendre, però un aprenentatge que desprès no serveix per aportar res nou, que no dóna cap fruit, gairebé es absurd.
B.O.: Un mal test pot arruïnar estèticament un bon arbre?
P.F.: Un bon arbre no, està clar, però un bonsai si que pot desgraciar-lo; però també ho pot fer una mala taula, un mal acompanyament, etc. Quants més elements entren en la composició, més es pot “descomposar”.
B.O.: Per acabar, quin consell donaria als bonsaistes novells?
P.F.: Mirar molt; pensar molt; imaginar contínuament. Respirar, menjar, dormir... Bonsai. I..., molt important, subscriure’s a “Bonsai Autóctono” –Això últim és gairebé imprescindible..
En Pep Ferrer a una de les seves demostracions.
Comentaris
-Ireneu-
Webmaster de Bonsai Obert