Bonsai Obert -El blog-: Avui, l'Entrevista: David Ruiz

dimecres, 30 de juliol de 2008

Avui, l'Entrevista: David Ruiz

Entrevista a

DAVID RUIZ
Bonsaista català i Guanyador del concurs Nous Talents Catalans 2007.


N'hi ha qui té gràcia, n'hi ha qui té estil, i n'hi ha qui té... talent. Aquest és el cas d'en David Ruiz, un jove pallejanenc establert a Sant Vicenç dels Horts, que el 2007 va guanyar per mèrits propis el dret de representar a Catalunya el 2008 al concurs estatal de noves promeses de Bonsai. Humil, despert i molt amic del seus amics, en David és un d'aquells diamants en brut que només espera el moment de tenir un arbre a les mans per a demostrar la seva inequívoca vàlua i posar-se a l'alçada dels més prestigiosos mestres de casa nostra, tal i com ho ha fet en més d'un cop. Només és qüestió de temps que comenci a brillar amb llum pròpia, i és que, al cap i a la fi, un bonsaika creix a la vegada que ho fan els seus arbres: a volta d'anys.


Bonsai Obert: Què és per a vostè el bonsai?
David Ruiz: Una manera de sentir la natura i l’art més a prop.

B.O.: El bonsai és una afició a l'alça?
D.R.: Crec que si, el bonsai està entrant amb força sobretot per la gran quantitat d’informació que podem trobar avui dia, per exemple per Internet, encara que també cal dir que no tot lo que apareix a Internet és vàlid, i s’ha de contrastar. També destacaria la relativa facilitat d’adquirir material per fer bonsai.

B.O.: Considereu que el bonsai és un art -o afició- elitista?
D.R.: El bonsai és elitista depenent de les pretensions de les persones que ocupin l’afició. No per molts diners que tinguis has de ser millor bonsai-ka que un altre que no en tingui. Tot depèn de l’artista. Però també és cert que amb més diners pots trobar material més “valuós” per arribar a fer un bon bonsai.

B.O.: Quins van ser el seus inicis al bonsai?
D.R.: Els meus inicis van ser amb un bonsai comercial quan jo encara anava a escola. Recordo que va ser un bonic Ligustrum en forma d’escombra que vaig trasplantar per primera vegada a Bonsai Ikebana de Barcelona. Allà vaig veure el mon que s’obria davant els meus ulls, i vaig començar a investigar.

B.O.: Quins serien, a la seva opinió, els grans mestres actuals del Bonsai?
D.R.: Sense cap dubte els mestres japonesos. Crec que són els que hi viuen més el bonsai. Tenen ciutats dedicades al bonsai... com sinó podrien ser ells els mestres?.

B.O.: Japó encara marca la pauta al Bonsai a nivell mundial?
D.R.: Quan hom pensa en bonsai..., en que pensa? Es clar, en el Japó i els japonesos. Quan faig bonsai penso en aquells magnífics arbres que apareixen als llibres de la Kokufu per inspirar-me. Ells ho van perfeccionar i encara ningú ho ha fet millor que ells.

B.O.: Què diferencia el Bonsai japonès de l’americà i l’europeu?
D.R.: De l’americà no en tinc molta informació, però crec que a banda de John Naka no ha hagut cap referent potent del bonsai Americà. En el cas d’Europa, trobem molts països que el bonsai està en alça: Itàlia, Anglaterra, Suècia, França i Espanya. Crec que la vessant estètica del bonsai s’està consolidant prou bé a expenses d’aconseguir el wabi-sabi dels arbres que tenen els Japonesos. Japó ens porta molt d’avantatge en lo que respecta a la maduració del bonsai. Aquelles escorces, nebaris, ramificacions fines… només les dona el temps..

B.O.: En quin nivell pensa que es mou el Bonsai català?
D.R.: Crec que el nivell català està en una clara tendència de prosperitat. El nivell de les exposicions es veu millorar any rere any, i el nombre d’associacions augmenta, creant la necessitat de nous mestres que puguin ensenyar els seus coneixements a les noves generacions. Només cal veure la quantitat d'afeccionats catalans que apareixen a les més importants competicions europees..

B.O.: Quin concurs internacional pensa que és el més exigent?
D.R.: A banda del Japó, crec que a Europa la Ginkgo Bonsai Award.

B.O.: Què creieu que s’hauria d’avaluar a un concurs internacional de Bonsai?
D.R.: L’arbre, la tauleta, el tokonoma, el complement... Tot conta a l’hora d’avaluar el bonsai. Però sempre amb unes pautes d'objectivitat preestablertes.

B.O.: Considera que existeixen males arts o favoritismes a l’alta competició?
D.R.: Crec que no, però....

B.O.: Quina és la recepta per mantenir un bon arbre?
D.R.: Sense el bon cultiu no hi pot haver bon bonsai. Molt de sol, bon substrat drenant, adobs orgànics i aigua de qualitat. Sense desatendre, és clar, la part estètica.

B.O.: Què preferiu, Yamadori o arbres de viver?
D.R.: Per mi, el bon Yamadori. Un bon Yamadori és com un diamant en brut. Tens tot el caràcter i el potencial però l’has de llimar perquè brilli al seu màxim esplendor. També cal dir que hi ha arbres que li diuen Yamadori pel fet d'haver estat agafats de la muntanya, sent arbres sense caràcter que és molt difícil que arribin a ser bons arbres. En aquest cas prefereixo un bon arbre de viver.

B.O.: Què pensa que ha de prevaldre, el desig de l’artista o la natura de l’arbre?
D.R.: Crec que l’artista només ha de fer lluir aquelles virtuts que fan l’arbre únic, minimitzant els defectes fins a tal punt que desapareguin. L’artista està en segon pla i és l’arbre el que et va mostrant el camí. No es pot anar en contra de la natura.

B.O.: Ortodòxia o Heterodòxia?
D.R.: Crec que heterodòxia amb uns límits de naturalitat i coherència.

B.O.: Un mal test pot arruïnar estèticament un bon arbre?
D.R.: Segur.

B.O.: Per acabar, quin consell donaria als bonsaistes novells?
D.R.: Aconseguir un cultiu òptim adequat al lloc on es visqui. Començar amb espècies autòctones (més fàcils) per passar més endavant amb les foranies. I sobretot veure moltes fotografies de bonsai com per exemple a les revistes o als llibres de les competicions de bonsai més importants com la Kokufu, Ginkgo o Crespi.


David Ruiz fent una demostració a Manresa el 2008