Bonsai Obert -El blog-: Avui, l'Entrevista: Walter Pall

dilluns, 7 de juny de 2010

Avui, l'Entrevista: Walter Pall

Entrevista a

Walter Pall
Bonsaista austríac.


Walter Pall és un dels més prestigiosos Mestres europeus del bonsai. Reconegut a tot el món, va ser un dels primers bonsaikas del Vell Continent en fer servir espècies autòctones recol.lectades als seus estimats Alps.

Guanyador de la Crespi Cup, i amb meritoris segons i tercers llocs a la Ginkgo Award, s'ha destacat per un estil personal que l'ha portat a ensenyar el seu art per tota Europa, Estats Units, Canadà, Austràlia, Israel, Argentina, Brasil i Sudàfrica.

Actualment, Walter Pall viu a Alemanya, prop de Munic, on te el seu jardí amb més de 1000 arbres de gran bellessa, el qual tracta amb la mestria infinita de qui reconeix, amb tota l'humilitat del món, que no deixa de ser més que un amateur. Veiem que en pensa aquest gran Mestre.

Bonsai Obert: Què és per a vostè el bonsai?
Walter Pall: El Bonsai és la meva vida. Ho és tot.

B.O.: El bonsai és una afició a l'alça?
W.P.: Si, ho és en algunes zones. Està estabilitzat a la major part d'Europa, a l'alça a l'Europa de l'Est, estable a diverses parts d'Amèrica, pujant a Sud-amèrica. Està estancat i retrocedint al Japó. Preveig un gran augment a la Xina, la qual cosa canviarà el món del bonsai.

B.O.: Considereu que el bonsai és un art -o afició- elitista?
W.P.: No, no és elitista. Però la gent del bonsai te tendència a ser més aviat introvertida. Desprès de tot, ells deuen seure al seu jardí sols durant moltes hores i molts dies i només es comuniquen amb una planta. Donat que hi ha un alt percentatge de solitaris al món del bonsai, la vida als clubs i polítics del bonsai, en general, són més intenses del que haurien de ser.

El Bonsai està fet per tot tipus de persones de totes les classes. Hi ha una gran quantitat de practicants del bonsai que no poden ser anomenats elitistes de cap de les maneres.

B.O.: Quins van ser el seus inicis al bonsai?
W.P.: Fa uns 30 anys vaig veure el meu primer bonsai a un garden center. I instintivament vaig saber que això ho ajuntava tot: el meu bagatge artístic, els meus coneixements de jardineria i botànica, així com la meva tendència a estimar les coses molt complexes i difícils.

B.O.: Quins serien, a la seva opinió, els grans mestres actuals del Bonsai?
W.P.: És això un concurs d'inteligència? Prefereixo no anomenar a ningú.

B.O.: Japó encara marca la pauta al Bonsai a nivell mundial?
W.P.: Si i no. Encara podem aprendre un munt de coses. Principalment al camp de l'horticultura i de la forma de fer. Artísticament em dona la sensació que el lideratge està canviant cap a Europa.

B.O.: Què diferencia el Bonsai japonès de l’americà i l’europeu?
W.P.: No hi ha un tipus de bonsai “Japonès”, o “Americà” o “Europeu”. El que hi ha és una gran varietat de formes de fer bonsai al món. A part, tenim el fet que el bonsai al Japó és, generalment, només treballat seriosament per professionals. A Amèrica i Europa, habitualment està fet per amateurs. Així doncs, els arbres americans i europeus són sovint amateurs en comparació amb els japonesos. Els Americans tenen tendència a criticar allò que ells creuen que és disseny “clàssic”, que és en realitat l'estat de l'art dels anys 60 a Japó. Els europeus estan fent un bonsai més modern, que correspondria a l'art dels japonesos durant els anys 90. Sembla que els europeus gosen fer coses més noves i portar l'art al seu límit. Hi ha quelcom que jo anomenaria avantguarda a Europa que és molt més fort que al Japó i també que a Amèrica. Podem trobar bon bonsai arreu i podem trobar mal bonsai arreu, inclús al Japó.

B.O.: En quin nivell pensa que es mou el Bonsai català?
W.P.: No tinc suficient informació com per a donar una opinió.

B.O.: Quin concurs internacional pensa que és el més exigent?
W.P.: Fa deu anys l'EBA i les convencions nacionals van ser els principals. Llavors va vindre la Ginkgo Award a Bèlgica, la Crespi Award a Itàlia, més tard Mistral a Espanya i algunes altres. La Noelanders Trophy està a l'alça i sembla que està desbancant la Ginkgo Award que ha arribat al seu sostre. Bonsaiautumn a Suïssa està pujant també. Shun Ten a Alemanya té alguna importància. Quina serà la més important després de la Ginkgo Award, ho veurem en un parell d'anys.

B.O.: Què creieu que s’hauria d’avaluar a un concurs internacional de Bonsai?
W.P.: El conjunt de l'aparença artística del bonsai.

B.O.:
Considera que existeixen males arts o favoritismes a l’alta competició?
W.P.: Si i no. Una altra cosa és que en aquest tipus d'esdeveniments sempre estan els mateixos noms al capdavant. Això te a veure amb el fet que ells són molt millors que la resta. Vindria a ser un tast de les tendències dominants. Si algú treballa d'acord a aquestes tendències tindrà sempre millors oportunitats. Per descomptat, hi ha, a vegades, ajudes als amics. És quelcom de molt humà. Llavors un ha de veure que els jutges són força fonamentalistes també. En conseqüència, les novetats no seran sempre altament valorades. I finalment, com a totes les arts, el treball està relacionat amb el nom de l'artista tant com amb la qualitat real de la peça.

B.O.: Quina és la recepta per mantenir un bon arbre?
W.P.: Conèixer el màxim possible sobre temes d'horticultura i sobre habilitats artístiques. El meu secret és: substrat (no terra!) modern que dreni molt bé, un rec freqüent agressiu (no és possible entollar els substrats actuals), i una agressiva alimentació freqüent (adobo més de 20 cops més que la majoria de gent).

B.O.: Què preferiu, Yamadori o arbres de viver?
W.P.: És evident que els arbres recol·lectats donen el millor material a la majoria dels casos. El Bonsai és un arbre amb ànima. El secret de l'estilisme és donar ànima a l'arbre. Els arbres recol·lectats tenen un munt de personalitat, i només cal treure-la amb el disseny. Els arbres de viver, per contra, tenen poca gràcia i s'ha de desenvolupar durant un període molt llarg de temps. Al final, sovint serà un ànima domesticada, domada.

B.O.: Què pensa que ha de prevaldre, el desig de l’artista o la natura de l’arbre?
W.P.: Tots dos han de treballar plegats, però el desig de l'arbre va primer. És com un perfecte matrimoni europeu a l'antiga. Tots dos cònjuges han de treballar plegats, el món pensa que l'home és qui mana, però en realitat és la dona qui, secretament, ho fa.

B.O.:
Ortodòxia o Heterodòxia?
W.P.: No estic molt segur del que vols dir. Però si el que vols dir és sobre si dissenyar d'acord amb les regles o les convencions acceptades generalment, llavors estic certament a favor d'un punt de vista liberal. El meu estil personal, en general, és més naturalista que la majoria de la gent.

B.O.: Un mal test pot arruïnar estèticament un bon arbre?
W.P.: Es clar que pot. Unes peces de vestir pobres poden destruir l'estètica d'una dona?.

B.O.: Per acabar, quin consell donaria als bonsaistes novells?
W.P.: Aprendre totes les regles abans de que comenceu a trencar-les. Preneu l'horticultura seriosament. Sigueu pacients, no fiqueu presa als nostres arbres. No escolteu massa a la gent i no cregueu massa als llibres tampoc.

Walter Pall en acció.