Bonsai Obert -El blog-: Avui, l'Entrevista: Michel Sacal.

dissabte, 15 de desembre de 2007

Avui, l'Entrevista: Michel Sacal.

Entrevista a

Michel Sacal
Bonsaista francès i ex-president de la Federació Francesa de Bonsai.

Pocs bonsaistes ha donat França de la talla de Michel Sacal. Veterinari de professió -ara jubilat-, apassionat de l'historia, l'egiptologia, l'informàtica, i sobre tot, del bonsai (que si poden ser d'olivera, millor que millor). Ha editat llibres i DVD's, és fundador i president del Bonsai Club Girondin, ha estat editor de la revista Bonsai Europe en francès, director de la revista France Bonsai, i ha estat durant cinc anys president de la Federació Francesa de Bonsai. En Sacal és un autèntic fora de sèrie del Bonsai europeu del que coneix perfectament tots els seus racons per amagats que estiguin. Vegem que en pensa...


Bonsai Obert: Què és per a vostè el bonsai?
Michel Sacal: El bonsai no és ni un hobby, ni una professió. És més que això. Un dels sentits de la meva vida. És la natura a l'abast de la mà, amb la possibilitat d'observar-la sense descans i quan jo vull i amb el privilegi increïble de poder-la modificar, a ser possible amb un cert sentit artístic.

B.O.: El bonsai és una afició a l'alça?
M.S.: Si i no. Sí, entre els afeccionats avançats, el nivell dels quals esdevé cada cop més alt. No per al gran públic per a qui l'interés és visual i passatger. En el cas de França es pot estimar que el món del bonsai té uns 15.000 afeccionats i això gràcies al sorgiment de nous mitjans de comunicació com l'internet. És poc en relació a 60 milions d'habitants.

B.O.: Considereu que el bonsai és un art -o afició- elitista?
M.S.: Si fos una afició elitista això voldria dir segregació o ego sobredimensionat. És, doncs, un Art, o al menys l'expressió de la sensibilitat de cadascú.

B.O.: Quins van ser el seus inicis al bonsai?
M.S.: Vaig tenir la sort de fer un viatge a la Xina el 1982 i vaig visitar diversos vivers a la regió de Shangai. Vaig quedar meravellat (tanmateix, veient les fotos de l'època alguns arbres eren lluny dels nostres bonsais...). A la meva tornada, de seguida vaig cultivar algunes petites plantes. En aquesta època, res d'internet, res de clubs, res de Federacions. Pocs llibres i d'un nivell molt baix. Em vaig haver d'espavilar tot sol. És només el 1992 que vaig començar veritablement al bonsai gràcies als clubs, als intercanvis internacionals (el meu primer congrés EBA a València el 1994, un excel•lent record)...

B.O.: Quins serien, a la seva opinió, els grans mestres actuals del Bonsai?
M.S.: Els japonesos, per descomptat, però són presoners de les seves regles i tradicions. Però he constatat amb molt d'interès els treballs efectuats per diversos Mestres de Taiwan (Lo Min Hsuan per exemple) o d'Indonèsia (Robert Stevens). Europa també mostra coses interessants (Liporace, Noelanders, Wilson, Jeker, Andolfo, Segneri, Pall... però en podria citar encara més de deu).

B.O.: Japó encara marca la pauta al Bonsai a nivell mundial?
M.S.: Si, malgrat tot. Perquè ells tenen el llast del seu passat. I ells poden mostrar-nos uns arbres que tenen algunes desenes d'anys de treball al seu darrera. Aquest no és el cas d'altres llocs.

B.O.: Què diferencia el Bonsai japonès de l'americà i l'europeu?
M.S.: El bonsai americà és emergent i està caracteritzat, al meu entendre, per una falta de rigor i de treball, encara que tenint un potencial enorme. El bonsai europeu es busca. Hi ha diverses corrents i escoles. El bonsai japonès és rígid, assentat sobre les tradicions, una cultura que se'ns escapa i amb llarga experiència viscuda. Podrà ell evolucionar?.

B.O.: En quin nivell pensa que es mou el Bonsai català?
M.S.: Hi ha entre els catalans, aquells que he pogut veure, un potencial que els ubica al capdamunt de la jerarquia europea.

B.O.: Quin concurs internacional pensa que és el més exigent?
M.S.: La Ginkgo Award.

B.O.: Què creieu que s'hauria d'avaluar a un concurs internacional de Bonsai?
M.S.: Res. Estic en contra de les puntuacions i els premis.

B.O.: Considera que existeixen males arts o favoritismes a l'alta competició?
M.S.: Cada cop que l'home jutja hi ha problemes lligats a la seva pròpia natura. Per tant, no tot és objectiu, fins i tot si a la gran majoria dels casos tot és honest.

B.O.: Quina és la recepta per mantenir un bon arbre?
M.S.: Treballar, treballar i treballar. Això no vol dir tallar-lo sense parar, filferrar-lo sense descans, sinó observar-lo permanentment a fi i efecte de reaccionar tan aviat com l'arbre el demani. Quan estava en actiu professionalment passava tots els dies al voltant de 3 a 4 hores ocupant-me dels meus arbres. Ara que estic jubilat, m'hi passo molt més temps.

B.O.: Què preferiu, Yamadori o arbres de viver?
M.S.: Res no podrà substituir un yamadori de pi roig o d'olivera. Però als vivers es troben també exemplars remarcables. A ambdós casos cal saber mirar.

B.O.: Què pensa que ha de prevaldre, el desig de l'artista o la natura de l'arbre?
M.S.: Al meu entendre cal sempre seguir la via de l'arbre. Sempre. Molts artistes fan treballs increïbles, amb torsions extremes, però aquests són professionals i els cal una tarja de visita. En sí, cal treballar reposadament al ritme de l'arbre.

B.O.: Ortodòxia o Heterodòxia?
M.S.: Les dues. Ortodòxia quan l'arbre el demana. Per exemple un acer palmatum d'estil chokkan natural serà construït amb tranquil·litat segons aquesta direcció. Amb un yamadori de boix o d'olivera es poden seguir en tot cas altres vies. Per exemple, res no prohibeix de modelar una olivera en cascada...

B.O.: Un mal test pot arruïnar estèticament un bon arbre?
M.S.: La torreta és una part integrant de la presentació de l'arbre. A partir del moment en que se li fica en una torreta caldrà escollir aquella que estarà més en harmonia amb l'arbre. Quan s'ha treballat diversos anys per a construir un arbre formós, és normal proporcionar-li una casa formosa. Fer el contrari resultaria xocant.

B.O.: Per acabar, quin consell donaria als bonsaistes novells?
M.S.:Per començar, contactar amb la gent que « en sap ». Clubs, fòrums d'internet. Cal fer-se guiar. Els clubs són un molt bon mitjà. Les escoles de bonsai, també. Res millor que la pràctica.
Tot seguit, tenir des del començament un bon material. Comprar als professionals i demanar consells. Començar amb petites plantes d'hipermercat és una pèrdua de temps i una desmotivació.
I desprès, treballar. No es pot deixar un bonsai un dia sense, al menys, fer-li un cop d'ull.
Finalment, ser pacient i no voler anar massa de pressa. Sempre cal cultivar abans de passar a les tècniques de bonsai.
I per finalitzar informar-se. Abonar-se a una revista, a un Fòrum d'internet. I anar a les grans exposicions. Al món del bonsai no n'hi ha de vedettes. Tothom és accessible. Llavors perquè privar-se de demanar consell a un afeccionat avançat o a un Mestre?.

En Michel Sacal treballant meticulosament un pi.