Degut a la meva feina mantinc des de ben petit una estreta relació amb tot tipus d’associacions, clubs i col•lectivitats socials diverses. Això m’ha permès viure de múltiples formes el que significa la vida associativa, que em va portar fins i tot a ser fundador d’una associació cultural dedicada als balls de saló. Dins d’aquest món n’he vist la part divertida i agraïda però també la més amargant i mísera, relacionada gairebé sempre amb la vessant econòmica. Robatoris, problemes de finançament, usos personals o mals usos dels diners de les associacions per part dels responsables... tot un reguitzell de situacions que més d’una vegada ha fet enfonsar un club. No obstant, existeix una cosa que mai oblida una associació: demanar subvencions. ¿Perquè? Tothom ho veu com una cosa molt positiva, però jo no ho tinc gens clar. Gens clar.
Normalment, a una associació sempre li falten “quatre peles pel duro”, les quotes són petites i no permeten fer gaires dispendis a l’hora de fer segons quines activitats, llavors, les subvencions semblen el manà fàcil per a poder arribar a fi de mes sense gaires tràngols i les juntes directives no dubten el més mínim a llançar-se a la sol•licitud de la subvenció, i no hauria de ser així. Com a mínim fins el moment en que no li calguessin a l’associació que les demana. Xocant però, des del meu punt de vista, cert.
Actualment, si hom demana una subvenció significa que necessita d’ajuda econòmica exterior per a sobreviure i , per tant, que l’associació en qüestió no genera prou recursos propis com per a autofinançar-se. Si arribat aquest moment es rep la subvenció que es sol•licita, el que acostuma a passar és que el funcionament de l’entitat passa a adaptar-se al ritme de les quantitats que es reben, entrant en el cercle viciós de que “si amb això ja arribo, no em cal fer gaire cosa més”, estancant la situació i enquistant els veritables problemes que han portat a la necessitat de la subvenció. Però això és perillós, i més del que pot semblar.
En fer de les subvencions una de les fonts bàsiques de finançament, l’associació guanya en comoditat, però perd un esperó que indueixi a fer més coses per a l’entitat i ,sobretot, perd independència pròpia respecte l’administració. Si, pel que sigui, es perd la subvenció obtinguda, l’associació es troba tenallada a aquell finançament i el problema torna a ser el mateix del començament, però amb una situació estancada de força temps enrere de molt difícil redreçament. S’han donat no pocs casos de desaparició de clubs per pèrdua o reducció de subvencions.
Respecte d’independència respecte les administracions (ja sigui local, autonòmica o estatal), el fet de rebre les subvencions impliquen que s’ha d’entrar vulguis que no en un quid-pro-quo amb elles. Quid-pro-quo en el que gairebé sempre té més a guanyar les administracions que les associacions, ja que han controlat la base del sosteniment de l’entitat. Imagineu una associació de veïns que s’ha d’oposar a unes obres de l’ajuntament ¿quina força podrà fer si la subvenció que en rep d’ell és bàsica pel seu manteniment? Poca per no dir nul•la, clar. Doncs això és un exemple ben real.
L’ideal per a una associació seria organitzar correctament les activitats pecuniàries sent imaginatiu i aprofitant al màxim les no poques possibilitats que acostumen a oferir els estatuts de les entitats. Amb això no estic dient de cobrar MÉS als socis, ben al contrari -el soci hauria de pagar el mínim imprescindible o inclús gens-, ni entrar en conflicte amb els professionals del ram, sinó desenvolupar activitats complementàries que siguin d’un cert interès pel no associat i que serveixin d’esquer tant per a l’obtenció de nous socis, com per a aprofitar el capital humà de les associacions i evitar que siguin els dos burros de sempre els que tirin del carro. Si s’aconsegueix això, l’associació haurà aconseguit una font de recursos important, un augment de l’activitat -i per tant interès- social i haurà estabilitzat el futur de l’entitat.
Arribat a assolir aquest punt, en que no és necessària una subvenció, la directiva pot arriscar-se sens dubtar a demanar-les, ja que no dependrà d’elles i, a més, seran uns recursos afegits per a aquella associació, que encara podrà desenvolupar noves activitats que la facin més gran, però mai abans.
Una associació no pot ser, ni de lluny, una empresa però si que ha de seguir un mètode de funcionament molt semblant a ella. En tant que així sigui, les possibilitats de reeixir d’una entitat augmentaran ostensiblement.
Ja sigui de parxís o de Bonsai.
-Ireneu-
Normalment, a una associació sempre li falten “quatre peles pel duro”, les quotes són petites i no permeten fer gaires dispendis a l’hora de fer segons quines activitats, llavors, les subvencions semblen el manà fàcil per a poder arribar a fi de mes sense gaires tràngols i les juntes directives no dubten el més mínim a llançar-se a la sol•licitud de la subvenció, i no hauria de ser així. Com a mínim fins el moment en que no li calguessin a l’associació que les demana. Xocant però, des del meu punt de vista, cert.
Actualment, si hom demana una subvenció significa que necessita d’ajuda econòmica exterior per a sobreviure i , per tant, que l’associació en qüestió no genera prou recursos propis com per a autofinançar-se. Si arribat aquest moment es rep la subvenció que es sol•licita, el que acostuma a passar és que el funcionament de l’entitat passa a adaptar-se al ritme de les quantitats que es reben, entrant en el cercle viciós de que “si amb això ja arribo, no em cal fer gaire cosa més”, estancant la situació i enquistant els veritables problemes que han portat a la necessitat de la subvenció. Però això és perillós, i més del que pot semblar.
En fer de les subvencions una de les fonts bàsiques de finançament, l’associació guanya en comoditat, però perd un esperó que indueixi a fer més coses per a l’entitat i ,sobretot, perd independència pròpia respecte l’administració. Si, pel que sigui, es perd la subvenció obtinguda, l’associació es troba tenallada a aquell finançament i el problema torna a ser el mateix del començament, però amb una situació estancada de força temps enrere de molt difícil redreçament. S’han donat no pocs casos de desaparició de clubs per pèrdua o reducció de subvencions.
Respecte d’independència respecte les administracions (ja sigui local, autonòmica o estatal), el fet de rebre les subvencions impliquen que s’ha d’entrar vulguis que no en un quid-pro-quo amb elles. Quid-pro-quo en el que gairebé sempre té més a guanyar les administracions que les associacions, ja que han controlat la base del sosteniment de l’entitat. Imagineu una associació de veïns que s’ha d’oposar a unes obres de l’ajuntament ¿quina força podrà fer si la subvenció que en rep d’ell és bàsica pel seu manteniment? Poca per no dir nul•la, clar. Doncs això és un exemple ben real.
L’ideal per a una associació seria organitzar correctament les activitats pecuniàries sent imaginatiu i aprofitant al màxim les no poques possibilitats que acostumen a oferir els estatuts de les entitats. Amb això no estic dient de cobrar MÉS als socis, ben al contrari -el soci hauria de pagar el mínim imprescindible o inclús gens-, ni entrar en conflicte amb els professionals del ram, sinó desenvolupar activitats complementàries que siguin d’un cert interès pel no associat i que serveixin d’esquer tant per a l’obtenció de nous socis, com per a aprofitar el capital humà de les associacions i evitar que siguin els dos burros de sempre els que tirin del carro. Si s’aconsegueix això, l’associació haurà aconseguit una font de recursos important, un augment de l’activitat -i per tant interès- social i haurà estabilitzat el futur de l’entitat.
Arribat a assolir aquest punt, en que no és necessària una subvenció, la directiva pot arriscar-se sens dubtar a demanar-les, ja que no dependrà d’elles i, a més, seran uns recursos afegits per a aquella associació, que encara podrà desenvolupar noves activitats que la facin més gran, però mai abans.
Una associació no pot ser, ni de lluny, una empresa però si que ha de seguir un mètode de funcionament molt semblant a ella. En tant que així sigui, les possibilitats de reeixir d’una entitat augmentaran ostensiblement.
Ja sigui de parxís o de Bonsai.
-Ireneu-
Comentaris